L'illa de Tossa mesura 13'2 metres d'alçada màxima i una part important de tota ella supera els 9metres... Però tothom qui estava a Tossa en les hores del màxim temporal va poder veure que les onades passaven damunt l'illa. Per els que no ho hagin vist, la foto de TVTossa publicada en aquest bloc i sobretot també un dels primers vídeos reportats és ben evident.
Fotos: TVTossa (Vicenç Gascons)Està clar aleshores que les onades de 7 o 8 metres s'enfilaven per l'illa, es trencaven, però seguien avançant fins a recobrir-la i desplomar-se per l'altre costat amb virulència. La part cimera de l'illa penso que no es que estès ben bé submergida per aigua de la onada "pura" sinó que deuria esser una mescla d'aire i aigua. Més aire que aigua unes vegades o més o menys a parts iguals en d'altres. Podríem dir que és la "onada blanca", que pot provocar importants danys mecànics al relleu que s'hi troba (com hem pogut comprovar a Sa Muralla).
Per damunt de la "onada blanca" hi poden haver també les esquitxades de la onada, trossos d'aigua de mar en general molt més fracturats i disgregats però amb una destacada capacitat erosiva encara, molt més que la de qualsevol pluja torrencial.
Per damunt d'aquesta capa estaria ja el que anomeno la "pluja marina horitzontal", que ja no es onada sinó "onades de gotes" suspeses a l'aire, que s'originen amb la trencadissa de les onades però sovint també a les onades mateixes sense trencar ben bé, quan el vent es molt fort i s'emporta l'aigua de les crestes. Aquesta pluja marina horitzontal, deslligada de la onada ja no erosiona però si que pot provocar danys considerables per exemple als vegetals que siguin sensibles a l'aigua de mar (llorers per exemple). Per damunt d'aquesta capa està una zona encara més laxa, de brisa marina encara més deslligada i d'efectes menors.
Aquestes diferents zonacions no sempre estan disposades sequencialment al damunt de les onades. Hi han morfologies d'impacte d'onada de tota mena.. Quan les onades xoquen per exemple amb parets molt verticals segons com poden provocar falsos geisers, que concentren una energia extrema envers una direcció determinada i es poden elevar desenes de metres per damunt. Al Passeig Marítim de la mar menuda i al cap de Tossa hi han alguns punts propicis per aquest fenomen tant interessant, estètic i també perillós, naturalment, ja que son capaços de disparar cap enlaire sorra i pedres grosses mortíferes (ve a ser la metralla del temporal..) si li cauen a un. A la banda dreta de la Minerva sol ocórrer aquest fenomen i al cap de Tossa les onades de la tarda de St. Esteve es projectaven fins gairebé l'alçada del far. Una cosa increïble!
Per contra, i per exemplificar encara més l'explicació, en moltes cales els efectes del temporal van esser molt fluixos. Vaig anar diumenge per la tarda a la platja de Vallpresona.. Una cala oberta al llevant i que en principi era de sospitar que les onades haguessin estat també monstruoses.. Però sorpresa: Allà la vegetació forestal arribava i segueix arribant fins gairebé l'aigua. Hi ha una alzina surera per exemple que creix just després dels còdols, a menys de 2 metres d'alçada. El terreny a penes mostra signes d'erosió i el suro aquest sols te algunes petites branques trencades i les plantes del darrera com si no hagués passat res.
Quina explicació hi ha? El fons marí.. que dissipa gairebé tota l'energia del mar, senzillament, sense necessitat de cap port ni de cap escullera. La natura, que complexa que és!
MÉS FOTOS
Bloc d'en Marc Bret "Flora i Vegetació de Tossa". http://selvadetossa.blogspot.com/
1 comentari:
Merci per publicar-m'ho, company! :-)
Una altre cosa que no vaig comentar pero que també penso que pot tenir interès i resulta prou rellevant per el que fà a la magnitut de les onades quan trenquen és l'efecte dels caps i les badies sobre les ones de propagació.
Les onades, al frenar llur velocitat degut al roçament tendeixen canviar de direcció quan s'enfronten a una costa que no és perpendicular a elles. Això comporta que, en una costa retallada o sinuosa com ve a ser la Costa brava, les onades tendeixen a ser convergents en els caps i a divergir en les badies ja que generalment es troben abans un fons marí elevat quan estan properes a un cap o promontori que no quan estan enmig d'una badia i en consequència les bandes d'onada es desvien cap al promontori, el qual concentra l'energia de les mateixes.
Això passa també en les illes.
I bé.. Una altre cosa curiosa és la de la repentina crescuda del temporal durant el migdia del dia 26. En poc més d'una hora es passava d'onandes de metre i mitj a onades de 4 a 6 metres..
Bé. En realitat no ens ha de sorprendre tant si pensem (o ens informem :-) en el funcionament de les onades.
Les onades més grosses i llargues (tècnicament les que tenen major longitut d'ona) viatgen damunt d'aigues profundes a major velocitat que les onades petites.
Si per exemple, al llarg de tot un dia es forma un temporal al golf de Gènova, el temporal va produint -a tota la zona de generació- onades cada cop més grosses, tot creixent paulatinament segons la velocitat de formació del fenòmen que les origina. No obstant, les últimes onades que es formen (les més grosses) pot ser que ens arribin a nosaltres abans que les primeres (més fluixes). La diferència (i la brusquetat del temporal per tant) resulta més gran quan més de lluny provinguin.
Salut i bon dia de Reis als lectors i lectores.
Publica un comentari a l'entrada